EN ROUTE POUR LE MIDI. Millau-La Garriga

Dia 12. Ja som a casa. El viatge de tornada no s’ha fet massa llarg. Ara toca endreçar les maletes i tornar a la rutina. Una rutina que, d’aquí poc, tornarà a fer un gir. Les vacances s’acaben i cada vegada veig més a prop la universitat. Caldrà aprofitar, doncs, aquests últims dies. Esprémer del tot els moments amb les amigues i també les estones que tenim encara per descansar. Bon estiu a tothom!

EN ROUTE POUR LE MIDI. Millau (V)

Dia 11. Ahir vaig oblidar parlar sobre un tema que em va portar capficada tot el dia. I m’agradaria denunciar-ho des d’aquí. No tinc res contra els gossos ni contra els seus amos. Però em sembla de molta mala educació portar l’animal de companyia a certs llocs. No tant per la por que algú li pugui tenir (com jo) sinó bàsicament per aquells que li puguin tenir al·lèrgia. Durant la meva visita a l’Aven Armand, m’hi van acompanyar un spaniel i un pastor alemany. És cert, no hi havia cap cartell que indiqués la prohibició a l’entrada d’animals, però és precisament per això que hagués calgut una mica de maduresa per part dels propietaris.

En el cas d’una visita a l’aire lliure, la meva queixa no tindria lloc. Però ens trobàvem en un lloc tancat, a més de seixanta metres de profunditat. A més, el viatge en funicular per baixar a la cova bé podria haver estat un altre mal lloc on un gos (o més) i un al·lèrgic (o més) coincidissin. La reacció física d’aquest darrer envers el pèl del primer hauria estat imminent. Esternuts, picors o taques a la pell. Els amos, d’altra banda, també podrien haver pensat en els desitjos dels seus animals. No hi entenc gaire quant al comportament dels cans, però no m’hagués estranyat gens que, després d’una hora de visita, haguessin començat a bordar.

Aquest migdia, llegint Larra, m’he adonat que em queda tant per aprendre. Com m’agradaria poder saber escriure... Ja no dic com el Figaro, ni proposant-m’ho, però amb un vocabulari i una riquesa expressiva suficient que em deixés plasmar en paraules tot allò que penso, que veig. I com m’agrada llegir textos ben redactats. Avui al matí, empaquetant (demà tornem a casa, per fi tenim el cotxe reparat), he trobat, dins la maleta, La vida es sueño. No recordava haver-lo portat i, decidida a deixar-me endur pels versos de Rosaura, Segismundo i Basilio, m’he posat a llegir. Al cap d’una hora llarga m’he vist acabant l’obra magna de Calderón de la Barca. ‘Y los sueños, sueños son.’

Ara mateix, reprenc aquesta entrada sense ganes d’escriure. Potser algú no ho entendrà, però estic segura que molts de vosaltres sí. Aquesta tarda, ordenant el portàtil, m’he adonat que em falten fitxers. Fotos, sobretot. No sé on poden estar, però espero i desitjo tant que les pugui recuperar... De moment, veig que em falten les del viatge a Madrid amb l’institut i les de l’estiu a Andalusia. Coincideixen en l’any, el 2009. De veritat que em sabria molt de greu no poder-les tornar a veure mai més. És cert que tinc molts records guardats a la ment, i al cor, però ambdós fallen de tant en tant i una fotografia podria fer viure de nou aquella vivència oblidada. També haig de dir que durant aquesta endreça que he començat a França he trobat arxius inesperats. Textos que ni jo mateixa sabia que havia escrit. Converses amb amigues que tantes coses m’han fet reviure. Cançons que ja no recordava que m’havien marcat. Però no compensa. No... (Espero que l’angoixa que tinc ara mateix i que, estic segura, em durarà fins demà sigui recompensada i trobi les fotografies a l’ordinador de casa.)

EN ROUTE POUR LE MIDI. Aven Armand, Sainte-Énimie

Estalagmites a l’Aven Armand

Dia 10. Si ahir em quedava impressionada per la força de l’aigua, avui no puc fer més que ratificar-me. L’Aven Armand es troba al mig del no res. Obra de l’aigua, la terra i el temps, és una meravella. Més de quatre milions d’anys han calgut perquè el treball de l’aigua formés aquesta gran cavitat. Primer, l’aigua destrueix. Després, construeix. És un procés certament fascinant. Les gotes de pluja es filtraren per la roca calcària fins arribar a dissoldre-la i deixar una gruta de més de seixanta metres de profunditat. Com si es penedís de la feina feta, l’aigua va començar a omplir de nou el forat amb espectaculars estalagmites i estalactites.

Un dels espeleòlegs descobridors de l’avenc afirmà: “...vaig sortir d’aquí com si hagués sortit d’un somni...”. Tot i no compartir la mateixa sensació, sí que us asseguro que val la pena contemplar la que diuen és la major concentració d’estalagmites del món. Allà baix, les proporcions no són el que semblen. Curioses il·lusions òptiques t’acompanyen durant la visita. En recordo una especialment. L’estalagmita més gran de la cova, d’uns trenta metres d’alçada, sembla que li quedi una distància molt curta per tocar el sostre de la cavitat. Però no. En realitat, li falten ben bé quinze metres!

Carrer de Sainte-Énimie

Després de dinar, impressionats encara pels secrets de la naturalesa, hem anat a Sainte-Énimie. Un plaer poder passejar pels carrers d’un poble tan bonic. No dubto en aventurar-me a dir que és un dels llocs més bells on he estat mai. Les teulades de pissarra, les parets de les cases de pedra, els carrers estrets i costeruts. Tot ajuda a composar un ambient medieval. Poca cosa puc dir més per explicar com se sent un després de caminar i perdre’s per aquest poble de les Gorges del Tarn. Aneu-hi i m’entendreu.

EN ROUTE POUR LE MIDI. Millau (IV)

El Tarn

Dia 9. La força de l’aigua és impressionant. No, no estic pensant en cap tsunami ni en les centrals hidroelèctriques. (Certament, és en aquests casos on l’impuls de l’aigua actua amb més violència.) Faig aquesta afirmació després que, avui a la tarda, hàgim agafat dues canoes i ens hàgim atrevit a navegar pel riu del costat del càmping. Dit així sembla que ho equipari als viatges d’Ulisses. De perillositat, poca. Els nostres grans problemes han estat lluitar contracorrent i esquivar els caps dels banyistes. Però la veritat és que remar i controlar la piragua no és cosa fàcil. Cal tenir força als braços, un bon ritme i, sobretot, cal dominar la coordinació amb el company de trajecte.

En un principi, tot anava bé. Asseguts a la canoa, discutíem on ens podíem dirigir. Amb el destí decidit, la dificultat se’ns ha presentat de sobte. ‘D’acord, tu remes a l’esquerra i jo a la dreta. Així és com ho fan els professionals, no?’ ‘Ni idea.’ ‘Doncs no deu ser així. Això no fa res més que donar voltes.’ Sort que ens ho hem pres amb humor. Amb tant humor que la piragua anava girant i girant i nosaltres rient i rient. I girant i girant. I rient i rient.

Sense gairebé ni adonar-nos-en, la nostra tècnica ha millorat. ‘Si sembla que controlem la canoa i tot!’ Després de buscar noves maniobres i nous moviments per poder moure’ns al nostre gust, hem trobat la manera. Potser no gaire professional, però útil. Però quedarà entre el meu germà i jo. Entre el meu germà, jo, i el Tarn.

EN ROUTE POUR LE MIDI. Millau (III)

Dia 8. Avui, seguint els consells d’una antiga professora de literatura, he llegit Un corazón sencillo. Flaubert, de nou, m’ha fet sentir. Aprofitant que la reparació del cotxe sembla que va per llarg, he dedicat aquesta tarda a entrar al cor de Félicité. La destresa narrativa de l’escriptor francès li permet dibuixar la psique de la protagonista sense necessitat de descriure-la explícitament. Aquest relat curt realista i psicològic de Flaubert ens ensenya que la felicitat també pot trobar-se en les coses senzilles. Félicité és la incondicionalitat en persona. Viu entregada als altres sense esperar res a canvi. I això la fa feliç. Dóna amor. Amor a la seva mestressa. Als fills d’aquesta. Al fill d’una germana. A un vell al qual cuida. I, sobretot, a Lulú, el lloro (mort i un cop dissecat). El sacrifici de Félicité pels altres fa, d’aquesta història, una història fosca i certament trista.

Llegir Un corazón sencillo és adonar-se que voldries conèixer Félicité. Un personalitat com la seva és necessària a la vida de tothom. Algú que t’apreciï i que ho demostri. Algú que et valori i que ho demostri. Algú que t’estimi i que ho demostri. I m’agradaria remarcar això de demostrar perquè em sembla un punt importantíssim en les relacions interpersonals. Un amor com el de Félicité, però, ha de ser retornat (i demostrar-ho). Però això és precisament el que li manca a la protagonista de Flaubert. Les successives entregues d’amor no són mai, en cap cas, correspostes. Félicité sent. Entrega sentiments i s’emporta decepcions. El que més m’agrada d’ella és la capacitat que té de deixar-se emportar per la vida. No reflexiona ni madura les seves emocions. Només sent. I és que Félicité és perfecta (si fem cas a la definició que Flaubert fa de felicitat al Dictionnaire des idées reçues).

Els que hagueu llegit Madame Bovary de seguida us haureu adonat que Félicité és també un personatge de la novel·la més coneguda de Flaubert. En el món d’Emma, Félicité és una de les minyones dels Bovary. A Un corazón sencillo, de madame Aubain. Ho tinc decidit. La pròxima vegada que llegeixi Madame Bovary ho faré centrant-me especialment en la nova Félicité que avui he conegut. Dona soltera. De camp. Decebuda per un amor de joventut frustrat. Serventa espavilada. Amb un cor senzill, però enorme.

EN ROUTE POUR LE MIDI. Millau (II)

Dia 7. Avui és dia d’enyorances. Demà farà una setmana que vam començar aquest viatge i ja comencen a venir els enyors. Parlar amb les amigues per Internet no és el mateix. Les trobo a faltar, i molt. Sembla mentida com algú pot arribar a fer-se tan important. Diuen que els amics, a diferència de la família, els esculls. Jo no ho veig així del tot. Elles han arribat a la meva vida per casualitat i s’hi han quedat. I que no marxin, si us plau! No sé si serà l’edat o uns gens patidors de mena però el cas és que cada vegada em preocupa més no saber d’algú. Estarà bé? Com se sentirà? Li haurà passat res?

El dia d’avui també ha tingut un sentiment de ràbia (sobretot per part dels meus pares, tot s’ha de dir). Avui m’he pres el matí amb molta calma. Dormint. Suportant la calor com he pogut. Acabant El Gran Gatsby. Ordenant l’ordinador. Però quina ha estat la sorpresa quan han arribat els meus pares de fer una ferrata. ‘El cotxe, espatllat?!’, jo, preocupada. No entenc gens de mecànica, així que la meva explicació es reduirà a una llum taronja que s’ha encès en senyal d’alarma i ens ha indicat que el motor fallava. Tota la tarda hem estat esperant un tècnic francès que s’emportés el cotxe. Demà en tindrem més notícies (esperem).

Aquest vespre, mentre rentava els plats, he descobert que aquí, a França, no separen el paper del plàstic a l’hora de reciclar. Tot va al contenidor groc. Pura mandra? Un sistema de destriar més avançat? Facilitar el procés per guanyar nous recicladors? Una visió diferent d’entendre el reciclatge? Aquí el paper no és paper, sinó plàstic? Si més no, curiós. Molt curiós.

Com ahir a la nit, m’apropo fins al restaurant del càmping per anar a Internet. El primer intent... Connectada! Vaig escrivint aquesta entrada, mentre la resta de campistes posa atenció al convidat de la nit. Un cantant francès, amb una gran experiència a la vida, ens fa passar la velada entre Elton John, Eric Clapton, The Police, i algunes cançons de repertori propi. De cop, Internet falla. Pànic! Segon intent... Sense accés a la xarxa...

EN ROUTE POUR LE MIDI. Millau (I)

Dia 6. Deixem la Provença per anar a Llenguadoc. Un viatge que es podria haver fet perfectament en dues hores es converteix en més de cinc hores interminables. Cues i més cues. Quanta caravana! Bouchon, n’anomenen aquí. Sort de la bona música i de les frases fantàsticament travades de Fitzgerald.  Sempre fan passar millor l’estona. El post d’avui no serà gaire més llarg. Ara em trobo al restaurant del càmping de Millau. De fons, jazz i dos nens anglesos apassionats mirant el Sunderland AFC – Newcastle United FC. Guanyen els visitants. Em demanen l’hora. Queden menys de quinze minuts pel final del partit i el seu equip va perdent.

Repasso també la premsa d’avui. El País titula: “Miles de fieles aclaman al Papa en el acto más masivo de su visita”. Això em fa pensar en el tweet que vaig llegir l’altre dia. No recordo les paraules exactes però venia a dir que si Déu existeix, hauria de ser ara amb la gent de Somàlia i no a Madrid, amb el Papa i els seus seguidors. Chapeau! Canvio de notícia. ‘Super 8 es un subidón’, afirma el crític de cine Carlos Boyero. Haurem de veure-la, doncs. Vaig a l’Ara. Morts i més morts a Orient. Quina desgràcia. Més incidents nocturns a Lloret de Mar. Els Gallagher, als tribunals. I Mourinho s’hauria penedit dels incidents al Camp Nou.

Bé, s’ha acabat per avui. Bona nit.

(Marta, recupera't aviat!)

EN ROUTE POUR LE MIDI. Saint-Rémy de Provence

Claustre del monestir Saint-Paul de Mausole i el seu jardí botànic

Dia 5. ‘If I am worth anything later, I am worth something also now, for wheat is wheat, even if people think it is grass in the beginning’, Van Gogh dixit. A Saint-Rémy de Provence s’hi troba el psiquiàtric on el pintor holandès ingressà el 1889. El Monastère Saint-Paul de Mausole i voltants fou la inspiració de molts dels seus quadres i dibuixos. La cita, avui, posa la pell de gallina. L’art de Van Gogh no li va donar mai recompensa i això el portà a la bogeria. No va ser fins temps després que el seu talent fou reconegut. És cert que una vida amorosa poc estable i una hipersensibilitat exagerada també contribuirien en la necessitat que Van Gogh entrés a St-Paul. Però què hagués passat s’hi, en vida, li haguessin valorat les seves pintures?

El monestir Saint-Paul de Mausole ja de per si sol té valor artístic. Parlo, sobretot, del claustre romànic. Un altre punt positiu de la visita al psiquiàtric és tot el que envolta la figura de Van Gogh. Per arribar-hi, un sender et condueix fins a l’entrada. Panels amb quadres de l’artista indiquen on Van Gogh hauria plantat el cavallet i des d’on hauria pintat les seves obres. Iris. La nit estelada. Camp de blat amb xiprer. El jardí de l’hospital de Saint-Paul. Totes elles amb la personalitat de Van Gogh. Pintades frenètiques. Colors vibrants. Sense volum. Sense llum ni ombres. Un estil molt personal.

Una reproducció de l’habitació de Van Gogh es pot visitar avui en dia. Res a veure amb El dormitori de Van Gogh a Arle. En l’actualitat, St-Paul continua funcionant com a centre psiquiàtric. Una dada curiosa: les obres d’art dels pacients es venen a la botiga.

Ben a prop de St-Paul, dos rastres del pas dels romans per Saint-Rémy de Provence: Les Antiques. Un arc de triomf i un mausoleu. Les ruïnes de Glanum, ciutat gal·loromana, es troben uns metres més enllà d’aquests dos monuments clàssics. El jaciment arqueològic és immens. Un cop dins la ciutat moderna, d’on era el profeta Nostradamus, passejar pels seus carrers és una opció. No la nostra. Massa calor, avui. 

EN ROUTE POUR LE MIDI. Orange, L'Isle-sur-la-Sorgue, Gordes

Vista de l’escenari del Théâtre Antique d’Orange

Dia 4. No sé com es diu. Ni tampoc sé la seva edat. Però li direm Piere i li posarem uns quatre anys. Acompanyat pels seus pares, mira a banda i banda. ‘Quantes pedres’, deu pensar. És massa petit i no pot apreciar el valor que, almenys per mi, té ser avui al centre de l’orquestra del teatre romà d’Orange. Sempre m’ha meravellat el món clàssic. I sempre dic que si mai pogués viatjar amb la màquina del temps, aniria a l’època àlgida d’Atenes i Roma. Sofia i saviesa. Areté i virtut. Àgora i fòrum. Zeus i Júpiter.

El teatre que hem anat a visitar avui està situat en una petita ciutat francesa plena de places i carrers per als vianants, encara que el més bonic de visitar són les restes romanes. El Théâtre Antique d’Orange impressiona. No per la seva grandària. (Tot i que aquí diuen que és el més gran conservat.) No pel seu estat. (Tot i que aquí diuen que és el més ben conservat.) Potser és una sensació personal, per en Piere no tindrà el mateix significat, però a mi em fascina pensar que aquesta pedra va ser col·locada a aquest lloc precís per un romà seguint odres d’un altre romà. I que sobre aquest escenari hi varen desfilar centenars d’actors. I que a la cavea hi segueren milers d’espectadors que rigueren amb la comèdia i ploraren amb la tragèdia.

Hi ha tantes coses que em sorprenen de l’època clàssica. Caldria aprendre moltes coses d’aquells temps. Per imitar o per evitar. Sí, enyoro les classes de llatí i grec. En sortint d’Orange, un arc de triomf commemora les victòries romanes de mitjan segle I aC. No és gaire gran, però contrasta amb les vies asfaltades que el rodegen.  

Canal a L’Isle-sur-la-Sorgue

Per anar a Venècia, no cal moure’s de França. O això diu la guia. No sé si ens n’hem de fiar. L’Isle-sur-la-Sorgue no és la “Venècia de la Provença”. A mi m’ha recordat més a Delft. Més d’un racó de la ciutat francesa m’ha portat altre cop fins al món de Vermeer. Els canals, les sínies amb molsa, les botigues d’antiquaris. No conec la història de Delft, però us interessarà saber que L’Isle-sur-la-Sorge nasqué amb la construcció de cabanes sobre el que aleshores era un maresma.

Un altre poble bonic de visitar és Gordes. És un dels més famosos de la Provença. El gran interès que per mi desperta aquest poble és la seva situació sobre un turó. Per veure’l bé, cal adreçar-se fins a la carretera que travessa el puig de davant. La vista, un goig.

Per cert, gran Barça. Lamentable Mourinho i els de sempre.

EN ROUTE POUR LE MIDI. Avignon

El casc antic d’Avignon

Dia 3. Però quina calor. Sort d’alguna ombra i de l’airet que passa pels carrerons estrets. Avui hem tornat al casc antic d’Avignon. Travessar la muralla és transportar-te al passat. Deixar enrere cotxes i carreteres per viatjar fins l’edat medieval. Està ple de terrassetes, això sí, i de moltes parades de gelats. El glamour de botigues de moda contrasta amb les cases dels carrers antics, però aquesta barreja d’estils és un valor afegit.

La Place de l’Horloge, la plaça de l’Ajuntament, està plena a vessar. Plena de terrasses. De turistes. S’hi menja bé, llàstima altre cop de la calor. Le Palais des Papas és el palau gòtic més gran del món i fou declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO. Avignon va ser durant més de setanta anys seu papal. Si, com jo, ets dels que s’indigna amb la riquesa i el poder actuals del Vaticà, imaginar com visqueren els diferents pontífexs en aquest palau d’enormes proporcions no farà més que augmentar aquesta animadversió. Tot i així, és visita obligada.

Bombay Bicycle Club ha vingut avui amb mi inevitablement. I el cert és que la veu de Jack Steadman és una bona companyia mentre un passeja pels carrers antics d’Avignon. Et fa passar millor la calor. No és necessari portar la seva discografia a l’iPod. El record de les seves belles melodies és més que suficient. Sobretot, l’acústic Flaws.

I aquesta nit, a escoltar el Barça.

EN ROUTE POUR LE MIDI. Nîmes

La Maison Carrée, dels temples romans més ben conservats

Dia 2. Mai t’has preguntat d’on ve el nom de denim? Tan si ho has fet com si no, et sorprendrà saber que aquesta designació procedeix de la ciutat de Nîmes. Levi Strauss, el creador dels texans, utilitzà el tradicional serge blau procedent d’aquesta urbs francesa per confeccionar-los. Els tints aplicats al teixit dels famosos pantalons eren, doncs, fets a Nîmes i, amb el temps, l’expressió ‘serge blau de Nîmes’ evolucionà i s’abrevià a denim. Una altra dada interessant és la història que amaga l’escut d’armes de la ciutat. El cocodril encadenat a una palmera recorda als legionaris que lluitaren a la campanya de Cèsar al Nil i que, com a recompensa, adquiriren terres del sud de França. Precisament Nîmes és coneguda pels monuments romans, els principals reclams turístics.

La Maison Carrée es troba al bell mig d’una plaça molt oberta. Temple romà, de proporcions perfectes. Intacte. Simètric. El veig molt més blanc del que el recordo quan l’estudiava a Història de l’Art. Però també molt més gran. Tot està al seu lloc. El podi, molt més alt que jo. L’única escala d’accés, de pedra, com la resta de l’edifici, condueix fins el pòrtic. Sis columnes corínties s’alcen fins al fris, decorat amb motius florals. Davant la Maison Carrée, contrasta el Carrée d’Art, un edifici modern de vidre i acer creat per Norman Foster.

Les Arènes, l’amfiteatre millor preservat del món

Les Arènes, diuen, l’amfiteatre romà millor conservat del món, és una altra de les parades obligades a Nîmes. Com era típic a l’època de la seva construcció, el sistema d’entrades i sortides i els passadissos foren dissenyats per tal que els patricis no es barregessin amb la plebs. Les quatre grades també es dividien amb el mateix fi. En el seu origen, a les Arènes hi tenien lloc caceres d’animals salvatges, execucions i, sobretot, lluites de gladiadors. Actualment, s’hi programen obres de teatre, concerts, òperes i corregudes de toros tot l’any. Arribat a aquest punt de la meva exposició, no em puc estar de fer un crit a favor de l’antitaurisme. No es pot fer una festa d’una mort. Sigui de toro o del que sigui. No. Sí al toros, no als toreros.

Avui he entès perquè Nîmes és coneguda com la ciutat més calorosa de França. Caminar sense presses a les hores més solellades és impossible. Una pena. Els carrers del casc antic estan plens de botigues i cafès. Són animats i perdre-s’hi és fàcil.  

No gaire lluny de Nîmes, es troba el Pont du Gard. Patrimoni Mundial de la UNESCO. Aqüeducte romà construït per Agrippa per portar aigua des de les fonts de l’Eure d’Uzès fins a Nîmes. Impactant. Enormes blocs de pedra constitueixen els grans arcs del canal. Calgueren mil treballadors i cinc anys per alçar-lo. Molt ben conservat i sobrevivent a dures condicions meteorològiques i a catàstrofes naturals. Un altre must see.

EN ROUTE POUR LE MIDI. La Garriga-Avignon

La flor més bonica del càmping

Dia 1. 412 quilòmetres separen Avignon de la Garriga. Els viatges en cotxe es poden arribar a fer molt pesats. Al cap de les hores ja no saps ni com posar-te. És curiós com el seient és proporcionalment estret als quilòmetres viatjats. Escoltes música. Intentes llegir. Dorms. Per sort, quatre horetes no són tantes. El càmping on ens hem instal·lat és força gran. Té molts arbres i a l’ombra s’hi està bé. Per poder aconseguir accés a Internet, haig d’anar fins a la terrassa del bar. Un lloc tranquil si no fos pel xivarri dels nens banyant-se a la piscina.

Aprofitant el viatge pel Midi, fóra bo que llegís Molière o Paul Valéry, autors que trobaren en el sud de França una font d’inspiració i que participen, encara, en la creació del seu patrimoni cultural. Emperò, escriptors nord-americans, espanyols i indis m’acompanyaran en aquest viatge per Provence i Languedoc. Així mateix, cantants sobretot britànics amenitzaran els meus dies per la France, això si els deejays del camping ho permeten.  

Le Pont d’Avignon

Sur le pont d’Avignon, l’on y danse, l’on y danse. Sur le pont d’Avignon, l’on y danse tout en rond... La cançó francesa fa referència al pont Saint-Bénezet. Originàriament, unia Avignon amb Villeneuve-lès-Avignon. Avui, li manquen quatre arcs que foren arrossegats pel cabdal d’aigua a mitjan segle XVII. Explica la llegenda que el pont fou manat edificar pel pastor Bénezet després de tenir tres visions de sants que li instaren a construir-ne un que creués el Roine. La funció comercial del pont era vital a principis del segle XII. A dia d’avui, és una bona manera de conèixer la història de la ciutat.

El casc antic d’Avignon amaga bells racons on perdre’s és una delícia. Perfectament conservades, les muralles estan plenes de carrers sinuosos que et transporten a la ciutat medieval. Places, esglésies, cases antigues. L’encant de caminar sense rumb. El plaer de tafanejar cada carreró. Personalment prefereixo aprofitar el temps passejant, gaudint de cada pas, absorbint cada olor, color, veu. Deixar que Avignon se’m posi sota la pell. Crear records, únics. Meus.

Perquè no es repeteixi

Coroner’s Report: Atomic Bomb, vídeo que relata els fets d’Hiroshima i Nagasaki

En un dia com avui, seixanta-sis anys enrere, els Estats Units llançaren la primera bomba atòmica sobre Hiroshima. Little Boy, l’anomenaven. De little, res. 4.400 quilos. 3 metres d’allargada. 140.000 morts i 100.000 ferits. Tres dies després, l’explosiu Fat Man queia sobre Nagasaki i matava 74.000 innocents. El nombre de víctimes aniria augmentant. Radioactivitat. Destrucció mediambiental. Massacre. Horror, horror i horror.

Els bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki són una prova més de fins on pot arribar la bestialitat dels éssers humans. Per què fer la guerra, si podríem fer la pau. ‘Ull per ull, dent per dent’, deuria pensar el president Truman, que justificà els atacs nuclears recordant Pearl Harbor. En aquests casos, cal oblidar la Llei de Talió. La venjança no va enlloc.

La història va voler que en quedessin senyals tan macabres com l'empremta de les siluetes de persones que foren polvoritzades a l’instant. O que l’hora exacta de l’impacte a Hiroshima quedés per sempre a la memòria de tothom. Tots els rellotges es van parar al moment de l’esclat. 8.15 h. Una hora fatídica. I dues maneres de recordar la brutalitat d’aquells dies. No es pot oblidar la injustícia de les explosions. No podem oblidar Hiroshima i Nagasaki. Les ciutats atacades foren devastades. Els danys són avui impossibles d’explicar.

Fa uns mesos vaig haver de reflexionar sobre quin era, per mi, l’invent més significatiu del segle vint. No ho vaig dubtar. La bomba atòmica ha estat l’arma més desastrosa i destructiva de les últimes dècades. La responsable de posar traves al nostre progrés com a societat. Emperò, no podem deixar de tenir en compte mai que l’únic culpable dels bombardejos fou l’home, no la tecnologia. És cert, l’energia nuclear podria ser utilitzada de manera pacífica, però caldria buscar-li alternatives.

Rest In Peace

‘I don’t need help because if I can’t help myself I can’t be helped’, Amy Winehouse

Amy Winehouse ha mort. La cantant anglesa ha estat trobada aquest migdia a la seva residència de Londres. Començo a escriure aquest article després de les barbaritats que he llegit d’ella a Twitter. Dir que la mort de Winehouse era d’esperar és parlar amb molt poc respecte. Frivolitzar. Com si es tractés d’una novel·la de García Márquez. No seré jo la que negui els mals hàbits de la cantant. Però la drogoaddicció és una malaltia crònica. S’apodera del drogodependent. De la seva consciència i del seu cos. Així que l’únic que ens pot produir el final de Winehouse és llàstima. Pena per ella, pels que se l’estimaven i per totes aquelles famílies que també pateixen les conseqüències del consum excessiu de droga. Per poder-ho entendre, recomano Requiem for a dream.

Una altra cosa que m’agradaria deixar clara és que sentir la mort de Winehouse no vol dir menystenir ni la vida ni la mort de ningú. La massacre noruega és una desgràcia. Noranta-dues persones assassinades per un degenerat és sempre una tragèdia. Una taca negra a la història de la humanitat. Però repeteixo, cap mort n’anul·la una altra. I tampoc entenc aquells que s’esgarrifen quan incloem Winehouse al Club dels 27. És cert, l’estil d’Amy no era el rock. Però no em val l’excusa que el soul de Winehouse és incomparable a la música de Morrison, Cobain o Hendrix. La gent té una mala tendència a creure que per trobar art de veritat hem de viatjar a segles passats. Doncs no. Caldria apreciar els artistes de la nostra època. Frank i Back to Black reuneixen molt de talent. Bones lletres, bona veu i bona música.

Escoltar la discografia d’Amy Winehouse és, ara, fer una retrospecció pel que va viure i pel que va sentir. And in this grey, in this blue shade, my tears dry on their own. Se’m posa la pell de gallina. There is no greater love than what I feel for you. No sweeter song, no heart so true. Empresonat el seu marit, Blake Fielder-Civil, Winehouse havia amenaçat amb suïcidar-se si no l’alliberaven. Demà se li farà l’autòpsia. They tried to make me go to rehab but I said ‘no, no, no’. Amy Winehouse havia protagonitzat escàndols i el problema amb les drogues i l’alcohol havia posat en perill la seva carrera. Recaigudes, fotografies on se la veia consumint, concerts polèmics.

Sempre ens quedarà la seva veu. Dolça i intimista a Frank. Potent i única a Back to Black.

La meva polsera vermella

Tinc una polsera vermella, molt especial. És senzilla, de cuir i tanca platejada. No té res a veure amb les Polseres vermelles d’Espinosa. En l’únic que s’assemblen és que també uneix persones. Uneix amics. Amigues, en aquest cas. La meva polsera vermella és poderosa. És portadora de bon rotllo. De felicitat. Juntes, tot és possible. Juntes, al món no hi ha perills.

No sóc supersticiosa ni crec en ànimes o espiritualismes. Però és com si portés un tros d’ella, la meva amiga, lligada al canell. (Sembla Harry Potter això, ara.) Si hi penses, una polsera és com l’amistat. Si no la cuides, es trenca. Si la lligues ben fort, pot ser per tota la vida. I, a més, és de color vermell, d’un to fort, vital, vertader. Cada polsera és única. Cada amistat, un món. Si les perds, una part de tu també se n’anirà per sempre.

No li parlo ni li reso. Ja ho he dit, no crec en aquestes coses. Però la meva polsera vermella m’acompanya i em fa més forta. Sí que crec en el poder de l’amistat. I dels records, que també connecten molt. És cert, l’amistat és molt més que coses que te la recorden. És un sentiment que sempre portes amb tu i que necessites dur a sobre.

Tothom hauria de tenir una polsera vermella.

Reflexió (no gaire reflexionada)

Què es fa en aquells dies que no tens ganes de fer res? No és mandra, ni avorriment. És la sensació que els minuts tenen més de seixanta segons i les hores més de seixanta minuts. No vols fer res, però tampoc vols sentir-te diferent. La gent fa coses. Per molt difícil que et sigui, has de moure’t. Diuen que la vida no és esperar que passi el temps sense aprofitar-lo. Intentes distreure’t, pensar com.

Llegir? No et pots concentrar. Mirar la tele? Molt de zàping però res que et pugui fer passar aquest noséquèfer. Escoltar música? Revises la teva discografia i res. Ni la més deliciosa melodia dels Fleetwood Mac. Menjar? Para ja! Escriure? Però escriure per a qui? Per a tu? (Va, no diguis tonteries.) Per a algú que no et llegirà? Per a ningú? Dormir. Dormir potser és la solució. Però tantes hores? Ordenar l’habitació? Ni ho penses. Quedar amb els amics? Hi quedes, perquè te’ls estimes i sovint són la teva salvació. Però hi quedes tot i sabent que no serviràs de gaire ajuda. I efectivament, hi ets però no hi ets.

La impressió que de res del que puguis fer en puguis obtenir alguna cosa productiva (perdoneu el resultat d’aquesta reflexió no gaire reflexionada) encara la sents. Quina angoixa. Durarà gaire? No et passa res. Una mala ratxa, penses. No en pots explicar els motius. No n’hi ha. Però tens raó. Va i ve. Ara ha vingut. Ja se n’anirà.

Un entès en bellesa i harmonia

‘Death makes angels of us all and gives us wings where we had shoulders smooth as raven's claws’, Jim Morrison

El van trobar mort. A la banyera. Tacat de sang. James Douglas Morrison passava ja a ser un mite. Tenia vint-i-set anys i sis àlbums al mercat. Poeta, cantant i actor. Un artista. Morrison sempre havia sentit fascinació per la literatura i la poesia. I el talent de les seves notes va portar The Doors a ser considerada una de les millors bandes de rock de tota la història de la música.

Avui celebrem el quarantè aniversari de la seva desaparició. En aquests anys, han estat moltes les teories que han explicat la seva mort. El certificat oficial al·ludí a causes naturals. Haver consumit, per error, la dosi d’heroïna de la seva parella és una de les versions més discutides. O també existeix la creença que feia dies que era mort. Fins i tot hi ha qui diu que encara segueix viu. El misteri no ha fet més que fer créixer la llegenda.

Jim Morrison i Arthur Rimbaud. Dos rebels. Agressius i particularment histriònics. Provocadors. Addictes a substàncies estupefacients i addictes a l’art. Sempre m’han fet recordar l'un a l’altre. Una mateixa visió de la vida. I de la mort. Portaven l’art a la sang. I ens l’han fet viure. L’han compartit amb nosaltres i l’hem pogut gaudir. Dos genis.

Oblidem l’excèntrica vida que va portar i recordem el llegat que ens va deixar. Excel·lia en la combinació de paraules. Brillava en la composició de sons. Jim Morrison, un virtuós en això que anomenem art. Un veritable entès en bellesa i harmonia.

Al juliol, ni dona ni cargol

El juliol ha arribat. És el millor mes de les vacances. Encara queden molts dies de descans per endavant i el record de l’estrès dels últims exàmens se n’ha anat. No tinc res planejat. Estar amb les amigues, algun dia de platja i jeure amb l’agradable sensació d’estar lliure de responsabilitats. A part d’això, res planejat. Haig d’escriure. Vull escriure. Escriure molt. Omplir aquest blog d’entrades plenes de reflexions i, si es pot, aconseguir plasmar a la pràctica el que he après en el meu primer any de carrera.

Tal dia com avui, nasqueren personalitats tan diverses com Estée Lauder, Diana de Gales, Pamela Anderson o Liv Tyler. El mes de juliol, tanmateix, sempre serà recordat com el mes de Juli Cèsar. El mes que els nord-americans aconseguiren la independència. I que triomfà la revolució a França. No oblidem el fracàs del cop d'Estat que tantes desgràcies portaria.

És el mes dels casals d’estiu, de lluir l’operació biquini i dels Sanfermines. De les Santes de Mataró, dels festivals de música i de les Havaneres de Calella. Dels programes d’estiu i de les canciones de verano. Dels préssecs i la síndria.

Ja saps com serà el teu juliol?

Cry-Baby. Amor, dolor i autoestima

Milton, Mona, Wade, Pepper i Wanda, els més divertits de Cry-Baby

El Grease dels anys noranta es diu Cry-Baby. Johnny Depp n’és el protagonista. I l’agudesa d’uns guions amb toc d’humor és la clau d’una paròdia musical que ja s’ha convertit en un clàssic del cinema de culte. Wade Walker i Allison Vernon-Williams són l’adaptació còmica de Danny Zuco i Sandy Olson. L’ambientació és la mateixa. En canvi, els Drapes i els Squares no són ben bé les Pink Ladies i els T-Birds versionats, sinó més aviat una translació dels Capulet i els Montagú medievals a la realitat dels anys seixanta.

Bellesa, intel·ligència, educació i qualitat. Aquestes són les quatre propietats que se li exigeixen als Squares i a l’Allison. Res a veure amb la rudesa i l’actitud xulesca d’en Wade, el Cry-Baby, i els seus. Blanc i negre. El mateix joc de sempre. Píram i Tisbe. Tristany i Isolda. Romeu i Julieta. Danny i Sandy. Robert i Francesca. L’amor impossible. La lluita per fer-lo possible.

Més enllà de la història d’amor, Cry-Baby ens serveix per parlar d’altres sentiments, també universals. La llàgrima en un sol ull que dóna lloc al sobrenom d’en Wade Walker és la plasmació de la impotència que produeix la tristesa. El protagonista, en aquest sentit, acabarà alliberant-se quan triomfi l’amor i aconsegueixi plorar pels dos ulls. En una escena del film, l’Allison plora pel seu estimat i guarda les llàgrimes en un pot per beure-se-les després. Així, fa més seu el patiment, el viu i el sent amb més intensitat, com qui escolta balades d’amor després d’una ruptura. Emfasitza el drama. Es recrea en el dolor.

No podem oblidar que Cry-Baby és una pel·lícula divertida i qualsevol intent de mostrar la cara emocional dels personatges respon a un desig per fer crítica d’aquests sentiments. L’anàlisi, però, segueix sent vàlid. L’autoestima és en un dels personatges més entranyables. Kim McGuire actua en el paper de la desfigurada Mona Hatchetface. La Mona està orgullosa de si mateixa, però una mostra d’aquesta satisfacció personal ja es fa patent en l’anunci per buscar candidates pel personatge. ‘Wanted: Girl with a good body and an alarming face who is proud of it.’ Una lliçó.

#raons19j: de motius, n'hi ha

Una instantània de la manifestació del 15M a Barcelona

Jo tinc motius per queixar-me. Visc en un país on la faràndula i La Barbacoa de Georgie Dann són notícia en un informatiu per davant de la indignació de milers de ciutadans. Visc en un continent on volen aprovar un pacte que només beneficiarà els de sempre. Jo patiré la baixada de salaris i la inestabilitat als llocs de treball. I veuré com el deute econòmic no baixarà sinó que augmentarà. Visc en un món on les injustícies són el pa nostre de cada dia. On anualment es blanqueja un bilió i mig de dòlars procedents del frau fiscal, la corrupció i el tràfic de drogues. Però on 24.000 persones moren de gana al dia.

Tu tens motius per queixar-te. Ets estudiant. Quin és el teu futur? Estudies perquè no trobes feina. Les taxes universitàries pugen però tu segueixes sense poder treballar. Ets pare de família. Puja l’Euribor i encara et queden dècades per acabar de pagar la hipoteca. Estàs a l’atur. Com tu, 4,7 milions més.

Tenim motius per queixar-nos. Tenim dret a voler un món millor. Tenim el dret, per tant, a poder sortir al carrer per reclamar un sistema més just. La manifestació convocada per demà, d'abast mundial, és l’ocasió ideal per deixar de ser un ciutadà impassible davant les imperfeccions d’una política que ens perjudica. Demà hem de sortir al carrer a dir ‘No, prou, no volem ser els titelles de ningú’. Demà hem de dirno al Pacte de l’Euro. I demà passat i l’altre i l’altre. Perquè dir no al Pacte de l’Euro és demostrar que no volem que juguin amb nosaltres. És un pas més per fer-los veure que han de comptar amb el poble. Que en una democràcia, el poble és qui té la veu però qui hauria de tenir també el poder de decidir què sí i què no.

Queixem-nos! De motius, n’hi ha.


També el pot llegir aquí.

Primer de tot, respecte

Pancartes que sintetitzen les demandes del 15M

L’article de Quim Monzó ‘Vet aquí la Spanish Revolution’, publicat a La Vanguardia, em sembla de tot menys encertat. Abans de res, voldria deixar clar que jo ara parlo amb una perspectiva de la situació un pèl més avantatjada. Tot i així, em temo que la seva opinió respecte el 15M no ha variat, si faig cas de les seves manifestacions a través de Twitter.

És injust. 150.000 persones són moltes. I en són moltes més les que, sense manifestar-se, donen suport a un moviment que, em permetran, era necessari. La indignació va molt més enllà dels milers d’atrevits que lluiten a les places. En tot cas, desprestigiar una acció col·lectiva pel percentatge que representa és menystenir la diversitat d’opinió. Una idea no és més o menys bona segons el nombre de persones que la comparteix.

Insolent. L’escriptor ha pecat d’altiu i ha caigut en l’insult barat i sobrer. Critica el nom de “Spanish Revolution”. Però l’anglès, en aquest cas, no és usat per aquells que se suposen cosmopolites. Sinó que el seu ús persegueix el fi d’internacionalitzar una reivindicació que, s’ha demostrat, contempla unes idees que van més enllà de les nostres fronteres.

Fal·laç. Monzó acusa els “campistes”, com els anomena ell, de no saber què volen. Jo li recomanaria que llegís primer les seves reclames i, després, opinés. Propostes i més propostes. Assemblees per saber què reivindicar. I cartells i pancartes que no només exigeixen que acabi el bipartidisme. Seria injust per part meva no reconèixer que crec en la necessitat de condensar encara més les demandes. Sabem què volem però res aconseguirem si no concretem què hi ha després de les acampades.

Tergiversador. El bipartidisme actual no s’arregla a les urnes, no, senyor Monzó. La llei electoral així com la llei dels blocs electorals afavoreix que el pastís se l’acabin repartint socialistes i populars, o convergents a Catalunya. O això penso jo. Per què diu que els indignats no voten? Una cosa no treu l’altra. Jo estic indignada i vaig anar a votar. Vivim en una democràcia, és cert. La meva reivindicació és una millor. Voto perquè és un dret que tinc el privilegi de tenir i és, encara que petita, una etapa més per arribar a aquest canvi que anhelo.

I irònic (o pèrfid?). Diu que hem vist moltes pel·lícules, i d’aquí se’n desprèn un sarcasme una mica cruel. També vivim la realitat. Quan Monzó desvirtua les propostes del 15M ho fa des d’una posició privilegiada, no des d’aquell que s’aixeca cada matí pensant què vindrà després d’acabar la carrera. O des d’aquell que, a l’atur, no sap com arribar a final de mes. O des d’aquell altre que, en edat de jubilar-se, veu com la seva pensió baixa.

La meva és potser una visió pessimista: em preocupa que acabin les acampades i, així, acabi el moviment. M’enorgulleix tant de veure com encara hi ha qui, petits, grans i encara més grans, creu que el canvi és possible i és possible ara!

També el pot llegir aquí.

Hola a tots!

Després d'una experiència poc profitosa amb albamoraantoja.blogspot.com 
he decidit començar de nou amb un blog molt més personal.
Espero poder compartir visions del món amb vosaltres.

I de regal, una cançó de Paul Weller, un poeta que anima a començar
a Brand New Start.