Dia 11. Ahir vaig oblidar parlar sobre un tema que em va portar capficada tot el dia. I m’agradaria denunciar-ho des d’aquí. No tinc res contra els gossos ni contra els seus amos. Però em sembla de molta mala educació portar l’animal de companyia a certs llocs. No tant per la por que algú li pugui tenir (com jo) sinó bàsicament per aquells que li puguin tenir al·lèrgia. Durant la meva visita a l’Aven Armand, m’hi van acompanyar un spaniel i un pastor alemany. És cert, no hi havia cap cartell que indiqués la prohibició a l’entrada d’animals, però és precisament per això que hagués calgut una mica de maduresa per part dels propietaris.
En el cas d’una visita a l’aire lliure, la meva queixa no tindria lloc. Però ens trobàvem en un lloc tancat, a més de seixanta metres de profunditat. A més, el viatge en funicular per baixar a la cova bé podria haver estat un altre mal lloc on un gos (o més) i un al·lèrgic (o més) coincidissin. La reacció física d’aquest darrer envers el pèl del primer hauria estat imminent. Esternuts, picors o taques a la pell. Els amos, d’altra banda, també podrien haver pensat en els desitjos dels seus animals. No hi entenc gaire quant al comportament dels cans, però no m’hagués estranyat gens que, després d’una hora de visita, haguessin començat a bordar.
Aquest migdia, llegint Larra, m’he adonat que em queda tant per aprendre. Com m’agradaria poder saber escriure... Ja no dic com el Figaro, ni proposant-m’ho, però amb un vocabulari i una riquesa expressiva suficient que em deixés plasmar en paraules tot allò que penso, que veig. I com m’agrada llegir textos ben redactats. Avui al matí, empaquetant (demà tornem a casa, per fi tenim el cotxe reparat), he trobat, dins la maleta, La vida es sueño. No recordava haver-lo portat i, decidida a deixar-me endur pels versos de Rosaura, Segismundo i Basilio, m’he posat a llegir. Al cap d’una hora llarga m’he vist acabant l’obra magna de Calderón de la Barca. ‘Y los sueños, sueños son.’
Ara mateix, reprenc aquesta entrada sense ganes d’escriure. Potser algú no ho entendrà, però estic segura que molts de vosaltres sí. Aquesta tarda, ordenant el portàtil, m’he adonat que em falten fitxers. Fotos, sobretot. No sé on poden estar, però espero i desitjo tant que les pugui recuperar... De moment, veig que em falten les del viatge a Madrid amb l’institut i les de l’estiu a Andalusia. Coincideixen en l’any, el 2009. De veritat que em sabria molt de greu no poder-les tornar a veure mai més. És cert que tinc molts records guardats a la ment, i al cor, però ambdós fallen de tant en tant i una fotografia podria fer viure de nou aquella vivència oblidada. També haig de dir que durant aquesta endreça que he començat a França he trobat arxius inesperats. Textos que ni jo mateixa sabia que havia escrit. Converses amb amigues que tantes coses m’han fet reviure. Cançons que ja no recordava que m’havien marcat. Però no compensa. No... (Espero que l’angoixa que tinc ara mateix i que, estic segura, em durarà fins demà sigui recompensada i trobi les fotografies a l’ordinador de casa.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada