Rest In Peace

‘I don’t need help because if I can’t help myself I can’t be helped’, Amy Winehouse

Amy Winehouse ha mort. La cantant anglesa ha estat trobada aquest migdia a la seva residència de Londres. Començo a escriure aquest article després de les barbaritats que he llegit d’ella a Twitter. Dir que la mort de Winehouse era d’esperar és parlar amb molt poc respecte. Frivolitzar. Com si es tractés d’una novel·la de García Márquez. No seré jo la que negui els mals hàbits de la cantant. Però la drogoaddicció és una malaltia crònica. S’apodera del drogodependent. De la seva consciència i del seu cos. Així que l’únic que ens pot produir el final de Winehouse és llàstima. Pena per ella, pels que se l’estimaven i per totes aquelles famílies que també pateixen les conseqüències del consum excessiu de droga. Per poder-ho entendre, recomano Requiem for a dream.

Una altra cosa que m’agradaria deixar clara és que sentir la mort de Winehouse no vol dir menystenir ni la vida ni la mort de ningú. La massacre noruega és una desgràcia. Noranta-dues persones assassinades per un degenerat és sempre una tragèdia. Una taca negra a la història de la humanitat. Però repeteixo, cap mort n’anul·la una altra. I tampoc entenc aquells que s’esgarrifen quan incloem Winehouse al Club dels 27. És cert, l’estil d’Amy no era el rock. Però no em val l’excusa que el soul de Winehouse és incomparable a la música de Morrison, Cobain o Hendrix. La gent té una mala tendència a creure que per trobar art de veritat hem de viatjar a segles passats. Doncs no. Caldria apreciar els artistes de la nostra època. Frank i Back to Black reuneixen molt de talent. Bones lletres, bona veu i bona música.

Escoltar la discografia d’Amy Winehouse és, ara, fer una retrospecció pel que va viure i pel que va sentir. And in this grey, in this blue shade, my tears dry on their own. Se’m posa la pell de gallina. There is no greater love than what I feel for you. No sweeter song, no heart so true. Empresonat el seu marit, Blake Fielder-Civil, Winehouse havia amenaçat amb suïcidar-se si no l’alliberaven. Demà se li farà l’autòpsia. They tried to make me go to rehab but I said ‘no, no, no’. Amy Winehouse havia protagonitzat escàndols i el problema amb les drogues i l’alcohol havia posat en perill la seva carrera. Recaigudes, fotografies on se la veia consumint, concerts polèmics.

Sempre ens quedarà la seva veu. Dolça i intimista a Frank. Potent i única a Back to Black.

La meva polsera vermella

Tinc una polsera vermella, molt especial. És senzilla, de cuir i tanca platejada. No té res a veure amb les Polseres vermelles d’Espinosa. En l’únic que s’assemblen és que també uneix persones. Uneix amics. Amigues, en aquest cas. La meva polsera vermella és poderosa. És portadora de bon rotllo. De felicitat. Juntes, tot és possible. Juntes, al món no hi ha perills.

No sóc supersticiosa ni crec en ànimes o espiritualismes. Però és com si portés un tros d’ella, la meva amiga, lligada al canell. (Sembla Harry Potter això, ara.) Si hi penses, una polsera és com l’amistat. Si no la cuides, es trenca. Si la lligues ben fort, pot ser per tota la vida. I, a més, és de color vermell, d’un to fort, vital, vertader. Cada polsera és única. Cada amistat, un món. Si les perds, una part de tu també se n’anirà per sempre.

No li parlo ni li reso. Ja ho he dit, no crec en aquestes coses. Però la meva polsera vermella m’acompanya i em fa més forta. Sí que crec en el poder de l’amistat. I dels records, que també connecten molt. És cert, l’amistat és molt més que coses que te la recorden. És un sentiment que sempre portes amb tu i que necessites dur a sobre.

Tothom hauria de tenir una polsera vermella.

Reflexió (no gaire reflexionada)

Què es fa en aquells dies que no tens ganes de fer res? No és mandra, ni avorriment. És la sensació que els minuts tenen més de seixanta segons i les hores més de seixanta minuts. No vols fer res, però tampoc vols sentir-te diferent. La gent fa coses. Per molt difícil que et sigui, has de moure’t. Diuen que la vida no és esperar que passi el temps sense aprofitar-lo. Intentes distreure’t, pensar com.

Llegir? No et pots concentrar. Mirar la tele? Molt de zàping però res que et pugui fer passar aquest noséquèfer. Escoltar música? Revises la teva discografia i res. Ni la més deliciosa melodia dels Fleetwood Mac. Menjar? Para ja! Escriure? Però escriure per a qui? Per a tu? (Va, no diguis tonteries.) Per a algú que no et llegirà? Per a ningú? Dormir. Dormir potser és la solució. Però tantes hores? Ordenar l’habitació? Ni ho penses. Quedar amb els amics? Hi quedes, perquè te’ls estimes i sovint són la teva salvació. Però hi quedes tot i sabent que no serviràs de gaire ajuda. I efectivament, hi ets però no hi ets.

La impressió que de res del que puguis fer en puguis obtenir alguna cosa productiva (perdoneu el resultat d’aquesta reflexió no gaire reflexionada) encara la sents. Quina angoixa. Durarà gaire? No et passa res. Una mala ratxa, penses. No en pots explicar els motius. No n’hi ha. Però tens raó. Va i ve. Ara ha vingut. Ja se n’anirà.

Un entès en bellesa i harmonia

‘Death makes angels of us all and gives us wings where we had shoulders smooth as raven's claws’, Jim Morrison

El van trobar mort. A la banyera. Tacat de sang. James Douglas Morrison passava ja a ser un mite. Tenia vint-i-set anys i sis àlbums al mercat. Poeta, cantant i actor. Un artista. Morrison sempre havia sentit fascinació per la literatura i la poesia. I el talent de les seves notes va portar The Doors a ser considerada una de les millors bandes de rock de tota la història de la música.

Avui celebrem el quarantè aniversari de la seva desaparició. En aquests anys, han estat moltes les teories que han explicat la seva mort. El certificat oficial al·ludí a causes naturals. Haver consumit, per error, la dosi d’heroïna de la seva parella és una de les versions més discutides. O també existeix la creença que feia dies que era mort. Fins i tot hi ha qui diu que encara segueix viu. El misteri no ha fet més que fer créixer la llegenda.

Jim Morrison i Arthur Rimbaud. Dos rebels. Agressius i particularment histriònics. Provocadors. Addictes a substàncies estupefacients i addictes a l’art. Sempre m’han fet recordar l'un a l’altre. Una mateixa visió de la vida. I de la mort. Portaven l’art a la sang. I ens l’han fet viure. L’han compartit amb nosaltres i l’hem pogut gaudir. Dos genis.

Oblidem l’excèntrica vida que va portar i recordem el llegat que ens va deixar. Excel·lia en la combinació de paraules. Brillava en la composició de sons. Jim Morrison, un virtuós en això que anomenem art. Un veritable entès en bellesa i harmonia.

Al juliol, ni dona ni cargol

El juliol ha arribat. És el millor mes de les vacances. Encara queden molts dies de descans per endavant i el record de l’estrès dels últims exàmens se n’ha anat. No tinc res planejat. Estar amb les amigues, algun dia de platja i jeure amb l’agradable sensació d’estar lliure de responsabilitats. A part d’això, res planejat. Haig d’escriure. Vull escriure. Escriure molt. Omplir aquest blog d’entrades plenes de reflexions i, si es pot, aconseguir plasmar a la pràctica el que he après en el meu primer any de carrera.

Tal dia com avui, nasqueren personalitats tan diverses com Estée Lauder, Diana de Gales, Pamela Anderson o Liv Tyler. El mes de juliol, tanmateix, sempre serà recordat com el mes de Juli Cèsar. El mes que els nord-americans aconseguiren la independència. I que triomfà la revolució a França. No oblidem el fracàs del cop d'Estat que tantes desgràcies portaria.

És el mes dels casals d’estiu, de lluir l’operació biquini i dels Sanfermines. De les Santes de Mataró, dels festivals de música i de les Havaneres de Calella. Dels programes d’estiu i de les canciones de verano. Dels préssecs i la síndria.

Ja saps com serà el teu juliol?

Cry-Baby. Amor, dolor i autoestima

Milton, Mona, Wade, Pepper i Wanda, els més divertits de Cry-Baby

El Grease dels anys noranta es diu Cry-Baby. Johnny Depp n’és el protagonista. I l’agudesa d’uns guions amb toc d’humor és la clau d’una paròdia musical que ja s’ha convertit en un clàssic del cinema de culte. Wade Walker i Allison Vernon-Williams són l’adaptació còmica de Danny Zuco i Sandy Olson. L’ambientació és la mateixa. En canvi, els Drapes i els Squares no són ben bé les Pink Ladies i els T-Birds versionats, sinó més aviat una translació dels Capulet i els Montagú medievals a la realitat dels anys seixanta.

Bellesa, intel·ligència, educació i qualitat. Aquestes són les quatre propietats que se li exigeixen als Squares i a l’Allison. Res a veure amb la rudesa i l’actitud xulesca d’en Wade, el Cry-Baby, i els seus. Blanc i negre. El mateix joc de sempre. Píram i Tisbe. Tristany i Isolda. Romeu i Julieta. Danny i Sandy. Robert i Francesca. L’amor impossible. La lluita per fer-lo possible.

Més enllà de la història d’amor, Cry-Baby ens serveix per parlar d’altres sentiments, també universals. La llàgrima en un sol ull que dóna lloc al sobrenom d’en Wade Walker és la plasmació de la impotència que produeix la tristesa. El protagonista, en aquest sentit, acabarà alliberant-se quan triomfi l’amor i aconsegueixi plorar pels dos ulls. En una escena del film, l’Allison plora pel seu estimat i guarda les llàgrimes en un pot per beure-se-les després. Així, fa més seu el patiment, el viu i el sent amb més intensitat, com qui escolta balades d’amor després d’una ruptura. Emfasitza el drama. Es recrea en el dolor.

No podem oblidar que Cry-Baby és una pel·lícula divertida i qualsevol intent de mostrar la cara emocional dels personatges respon a un desig per fer crítica d’aquests sentiments. L’anàlisi, però, segueix sent vàlid. L’autoestima és en un dels personatges més entranyables. Kim McGuire actua en el paper de la desfigurada Mona Hatchetface. La Mona està orgullosa de si mateixa, però una mostra d’aquesta satisfacció personal ja es fa patent en l’anunci per buscar candidates pel personatge. ‘Wanted: Girl with a good body and an alarming face who is proud of it.’ Una lliçó.