#raons19j: de motius, n'hi ha

Una instantània de la manifestació del 15M a Barcelona

Jo tinc motius per queixar-me. Visc en un país on la faràndula i La Barbacoa de Georgie Dann són notícia en un informatiu per davant de la indignació de milers de ciutadans. Visc en un continent on volen aprovar un pacte que només beneficiarà els de sempre. Jo patiré la baixada de salaris i la inestabilitat als llocs de treball. I veuré com el deute econòmic no baixarà sinó que augmentarà. Visc en un món on les injustícies són el pa nostre de cada dia. On anualment es blanqueja un bilió i mig de dòlars procedents del frau fiscal, la corrupció i el tràfic de drogues. Però on 24.000 persones moren de gana al dia.

Tu tens motius per queixar-te. Ets estudiant. Quin és el teu futur? Estudies perquè no trobes feina. Les taxes universitàries pugen però tu segueixes sense poder treballar. Ets pare de família. Puja l’Euribor i encara et queden dècades per acabar de pagar la hipoteca. Estàs a l’atur. Com tu, 4,7 milions més.

Tenim motius per queixar-nos. Tenim dret a voler un món millor. Tenim el dret, per tant, a poder sortir al carrer per reclamar un sistema més just. La manifestació convocada per demà, d'abast mundial, és l’ocasió ideal per deixar de ser un ciutadà impassible davant les imperfeccions d’una política que ens perjudica. Demà hem de sortir al carrer a dir ‘No, prou, no volem ser els titelles de ningú’. Demà hem de dirno al Pacte de l’Euro. I demà passat i l’altre i l’altre. Perquè dir no al Pacte de l’Euro és demostrar que no volem que juguin amb nosaltres. És un pas més per fer-los veure que han de comptar amb el poble. Que en una democràcia, el poble és qui té la veu però qui hauria de tenir també el poder de decidir què sí i què no.

Queixem-nos! De motius, n’hi ha.


També el pot llegir aquí.

Primer de tot, respecte

Pancartes que sintetitzen les demandes del 15M

L’article de Quim Monzó ‘Vet aquí la Spanish Revolution’, publicat a La Vanguardia, em sembla de tot menys encertat. Abans de res, voldria deixar clar que jo ara parlo amb una perspectiva de la situació un pèl més avantatjada. Tot i així, em temo que la seva opinió respecte el 15M no ha variat, si faig cas de les seves manifestacions a través de Twitter.

És injust. 150.000 persones són moltes. I en són moltes més les que, sense manifestar-se, donen suport a un moviment que, em permetran, era necessari. La indignació va molt més enllà dels milers d’atrevits que lluiten a les places. En tot cas, desprestigiar una acció col·lectiva pel percentatge que representa és menystenir la diversitat d’opinió. Una idea no és més o menys bona segons el nombre de persones que la comparteix.

Insolent. L’escriptor ha pecat d’altiu i ha caigut en l’insult barat i sobrer. Critica el nom de “Spanish Revolution”. Però l’anglès, en aquest cas, no és usat per aquells que se suposen cosmopolites. Sinó que el seu ús persegueix el fi d’internacionalitzar una reivindicació que, s’ha demostrat, contempla unes idees que van més enllà de les nostres fronteres.

Fal·laç. Monzó acusa els “campistes”, com els anomena ell, de no saber què volen. Jo li recomanaria que llegís primer les seves reclames i, després, opinés. Propostes i més propostes. Assemblees per saber què reivindicar. I cartells i pancartes que no només exigeixen que acabi el bipartidisme. Seria injust per part meva no reconèixer que crec en la necessitat de condensar encara més les demandes. Sabem què volem però res aconseguirem si no concretem què hi ha després de les acampades.

Tergiversador. El bipartidisme actual no s’arregla a les urnes, no, senyor Monzó. La llei electoral així com la llei dels blocs electorals afavoreix que el pastís se l’acabin repartint socialistes i populars, o convergents a Catalunya. O això penso jo. Per què diu que els indignats no voten? Una cosa no treu l’altra. Jo estic indignada i vaig anar a votar. Vivim en una democràcia, és cert. La meva reivindicació és una millor. Voto perquè és un dret que tinc el privilegi de tenir i és, encara que petita, una etapa més per arribar a aquest canvi que anhelo.

I irònic (o pèrfid?). Diu que hem vist moltes pel·lícules, i d’aquí se’n desprèn un sarcasme una mica cruel. També vivim la realitat. Quan Monzó desvirtua les propostes del 15M ho fa des d’una posició privilegiada, no des d’aquell que s’aixeca cada matí pensant què vindrà després d’acabar la carrera. O des d’aquell que, a l’atur, no sap com arribar a final de mes. O des d’aquell altre que, en edat de jubilar-se, veu com la seva pensió baixa.

La meva és potser una visió pessimista: em preocupa que acabin les acampades i, així, acabi el moviment. M’enorgulleix tant de veure com encara hi ha qui, petits, grans i encara més grans, creu que el canvi és possible i és possible ara!

També el pot llegir aquí.