 |
| Estalagmites a l’Aven Armand |
Dia 10. Si ahir em quedava impressionada per la força de l’aigua, avui no puc fer més que ratificar-me. L’Aven Armand es troba al mig del no res. Obra de l’aigua, la terra i el temps, és una meravella. Més de quatre milions d’anys han calgut perquè el treball de l’aigua formés aquesta gran cavitat. Primer, l’aigua destrueix. Després, construeix. És un procés certament fascinant. Les gotes de pluja es filtraren per la roca calcària fins arribar a dissoldre-la i deixar una gruta de més de seixanta metres de profunditat. Com si es penedís de la feina feta, l’aigua va començar a omplir de nou el forat amb espectaculars estalagmites i estalactites.
Un dels espeleòlegs descobridors de l’avenc afirmà: “...vaig sortir d’aquí com si hagués sortit d’un somni...”. Tot i no compartir la mateixa sensació, sí que us asseguro que val la pena contemplar la que diuen és la major concentració d’estalagmites del món. Allà baix, les proporcions no són el que semblen. Curioses il·lusions òptiques t’acompanyen durant la visita. En recordo una especialment. L’estalagmita més gran de la cova, d’uns trenta metres d’alçada, sembla que li quedi una distància molt curta per tocar el sostre de la cavitat. Però no. En realitat, li falten ben bé quinze metres!
 |
Carrer de Sainte-Énimie |
Després de dinar, impressionats encara pels secrets de la naturalesa, hem anat a Sainte-Énimie. Un plaer poder passejar pels carrers d’un poble tan bonic. No dubto en aventurar-me a dir que és un dels llocs més bells on he estat mai. Les teulades de pissarra, les parets de les cases de pedra, els carrers estrets i costeruts. Tot ajuda a composar un ambient medieval. Poca cosa puc dir més per explicar com se sent un després de caminar i perdre’s per aquest poble de les Gorges del Tarn. Aneu-hi i m’entendreu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada