Primer de tot, respecte

Pancartes que sintetitzen les demandes del 15M

L’article de Quim Monzó ‘Vet aquí la Spanish Revolution’, publicat a La Vanguardia, em sembla de tot menys encertat. Abans de res, voldria deixar clar que jo ara parlo amb una perspectiva de la situació un pèl més avantatjada. Tot i així, em temo que la seva opinió respecte el 15M no ha variat, si faig cas de les seves manifestacions a través de Twitter.

És injust. 150.000 persones són moltes. I en són moltes més les que, sense manifestar-se, donen suport a un moviment que, em permetran, era necessari. La indignació va molt més enllà dels milers d’atrevits que lluiten a les places. En tot cas, desprestigiar una acció col·lectiva pel percentatge que representa és menystenir la diversitat d’opinió. Una idea no és més o menys bona segons el nombre de persones que la comparteix.

Insolent. L’escriptor ha pecat d’altiu i ha caigut en l’insult barat i sobrer. Critica el nom de “Spanish Revolution”. Però l’anglès, en aquest cas, no és usat per aquells que se suposen cosmopolites. Sinó que el seu ús persegueix el fi d’internacionalitzar una reivindicació que, s’ha demostrat, contempla unes idees que van més enllà de les nostres fronteres.

Fal·laç. Monzó acusa els “campistes”, com els anomena ell, de no saber què volen. Jo li recomanaria que llegís primer les seves reclames i, després, opinés. Propostes i més propostes. Assemblees per saber què reivindicar. I cartells i pancartes que no només exigeixen que acabi el bipartidisme. Seria injust per part meva no reconèixer que crec en la necessitat de condensar encara més les demandes. Sabem què volem però res aconseguirem si no concretem què hi ha després de les acampades.

Tergiversador. El bipartidisme actual no s’arregla a les urnes, no, senyor Monzó. La llei electoral així com la llei dels blocs electorals afavoreix que el pastís se l’acabin repartint socialistes i populars, o convergents a Catalunya. O això penso jo. Per què diu que els indignats no voten? Una cosa no treu l’altra. Jo estic indignada i vaig anar a votar. Vivim en una democràcia, és cert. La meva reivindicació és una millor. Voto perquè és un dret que tinc el privilegi de tenir i és, encara que petita, una etapa més per arribar a aquest canvi que anhelo.

I irònic (o pèrfid?). Diu que hem vist moltes pel·lícules, i d’aquí se’n desprèn un sarcasme una mica cruel. També vivim la realitat. Quan Monzó desvirtua les propostes del 15M ho fa des d’una posició privilegiada, no des d’aquell que s’aixeca cada matí pensant què vindrà després d’acabar la carrera. O des d’aquell que, a l’atur, no sap com arribar a final de mes. O des d’aquell altre que, en edat de jubilar-se, veu com la seva pensió baixa.

La meva és potser una visió pessimista: em preocupa que acabin les acampades i, així, acabi el moviment. M’enorgulleix tant de veure com encara hi ha qui, petits, grans i encara més grans, creu que el canvi és possible i és possible ara!

També el pot llegir aquí.