EN ROUTE POUR LE MIDI. Millau-La Garriga

Dia 12. Ja som a casa. El viatge de tornada no s’ha fet massa llarg. Ara toca endreçar les maletes i tornar a la rutina. Una rutina que, d’aquí poc, tornarà a fer un gir. Les vacances s’acaben i cada vegada veig més a prop la universitat. Caldrà aprofitar, doncs, aquests últims dies. Esprémer del tot els moments amb les amigues i també les estones que tenim encara per descansar. Bon estiu a tothom!

EN ROUTE POUR LE MIDI. Millau (V)

Dia 11. Ahir vaig oblidar parlar sobre un tema que em va portar capficada tot el dia. I m’agradaria denunciar-ho des d’aquí. No tinc res contra els gossos ni contra els seus amos. Però em sembla de molta mala educació portar l’animal de companyia a certs llocs. No tant per la por que algú li pugui tenir (com jo) sinó bàsicament per aquells que li puguin tenir al·lèrgia. Durant la meva visita a l’Aven Armand, m’hi van acompanyar un spaniel i un pastor alemany. És cert, no hi havia cap cartell que indiqués la prohibició a l’entrada d’animals, però és precisament per això que hagués calgut una mica de maduresa per part dels propietaris.

En el cas d’una visita a l’aire lliure, la meva queixa no tindria lloc. Però ens trobàvem en un lloc tancat, a més de seixanta metres de profunditat. A més, el viatge en funicular per baixar a la cova bé podria haver estat un altre mal lloc on un gos (o més) i un al·lèrgic (o més) coincidissin. La reacció física d’aquest darrer envers el pèl del primer hauria estat imminent. Esternuts, picors o taques a la pell. Els amos, d’altra banda, també podrien haver pensat en els desitjos dels seus animals. No hi entenc gaire quant al comportament dels cans, però no m’hagués estranyat gens que, després d’una hora de visita, haguessin començat a bordar.

Aquest migdia, llegint Larra, m’he adonat que em queda tant per aprendre. Com m’agradaria poder saber escriure... Ja no dic com el Figaro, ni proposant-m’ho, però amb un vocabulari i una riquesa expressiva suficient que em deixés plasmar en paraules tot allò que penso, que veig. I com m’agrada llegir textos ben redactats. Avui al matí, empaquetant (demà tornem a casa, per fi tenim el cotxe reparat), he trobat, dins la maleta, La vida es sueño. No recordava haver-lo portat i, decidida a deixar-me endur pels versos de Rosaura, Segismundo i Basilio, m’he posat a llegir. Al cap d’una hora llarga m’he vist acabant l’obra magna de Calderón de la Barca. ‘Y los sueños, sueños son.’

Ara mateix, reprenc aquesta entrada sense ganes d’escriure. Potser algú no ho entendrà, però estic segura que molts de vosaltres sí. Aquesta tarda, ordenant el portàtil, m’he adonat que em falten fitxers. Fotos, sobretot. No sé on poden estar, però espero i desitjo tant que les pugui recuperar... De moment, veig que em falten les del viatge a Madrid amb l’institut i les de l’estiu a Andalusia. Coincideixen en l’any, el 2009. De veritat que em sabria molt de greu no poder-les tornar a veure mai més. És cert que tinc molts records guardats a la ment, i al cor, però ambdós fallen de tant en tant i una fotografia podria fer viure de nou aquella vivència oblidada. També haig de dir que durant aquesta endreça que he començat a França he trobat arxius inesperats. Textos que ni jo mateixa sabia que havia escrit. Converses amb amigues que tantes coses m’han fet reviure. Cançons que ja no recordava que m’havien marcat. Però no compensa. No... (Espero que l’angoixa que tinc ara mateix i que, estic segura, em durarà fins demà sigui recompensada i trobi les fotografies a l’ordinador de casa.)

EN ROUTE POUR LE MIDI. Aven Armand, Sainte-Énimie

Estalagmites a l’Aven Armand

Dia 10. Si ahir em quedava impressionada per la força de l’aigua, avui no puc fer més que ratificar-me. L’Aven Armand es troba al mig del no res. Obra de l’aigua, la terra i el temps, és una meravella. Més de quatre milions d’anys han calgut perquè el treball de l’aigua formés aquesta gran cavitat. Primer, l’aigua destrueix. Després, construeix. És un procés certament fascinant. Les gotes de pluja es filtraren per la roca calcària fins arribar a dissoldre-la i deixar una gruta de més de seixanta metres de profunditat. Com si es penedís de la feina feta, l’aigua va començar a omplir de nou el forat amb espectaculars estalagmites i estalactites.

Un dels espeleòlegs descobridors de l’avenc afirmà: “...vaig sortir d’aquí com si hagués sortit d’un somni...”. Tot i no compartir la mateixa sensació, sí que us asseguro que val la pena contemplar la que diuen és la major concentració d’estalagmites del món. Allà baix, les proporcions no són el que semblen. Curioses il·lusions òptiques t’acompanyen durant la visita. En recordo una especialment. L’estalagmita més gran de la cova, d’uns trenta metres d’alçada, sembla que li quedi una distància molt curta per tocar el sostre de la cavitat. Però no. En realitat, li falten ben bé quinze metres!

Carrer de Sainte-Énimie

Després de dinar, impressionats encara pels secrets de la naturalesa, hem anat a Sainte-Énimie. Un plaer poder passejar pels carrers d’un poble tan bonic. No dubto en aventurar-me a dir que és un dels llocs més bells on he estat mai. Les teulades de pissarra, les parets de les cases de pedra, els carrers estrets i costeruts. Tot ajuda a composar un ambient medieval. Poca cosa puc dir més per explicar com se sent un després de caminar i perdre’s per aquest poble de les Gorges del Tarn. Aneu-hi i m’entendreu.

EN ROUTE POUR LE MIDI. Millau (IV)

El Tarn

Dia 9. La força de l’aigua és impressionant. No, no estic pensant en cap tsunami ni en les centrals hidroelèctriques. (Certament, és en aquests casos on l’impuls de l’aigua actua amb més violència.) Faig aquesta afirmació després que, avui a la tarda, hàgim agafat dues canoes i ens hàgim atrevit a navegar pel riu del costat del càmping. Dit així sembla que ho equipari als viatges d’Ulisses. De perillositat, poca. Els nostres grans problemes han estat lluitar contracorrent i esquivar els caps dels banyistes. Però la veritat és que remar i controlar la piragua no és cosa fàcil. Cal tenir força als braços, un bon ritme i, sobretot, cal dominar la coordinació amb el company de trajecte.

En un principi, tot anava bé. Asseguts a la canoa, discutíem on ens podíem dirigir. Amb el destí decidit, la dificultat se’ns ha presentat de sobte. ‘D’acord, tu remes a l’esquerra i jo a la dreta. Així és com ho fan els professionals, no?’ ‘Ni idea.’ ‘Doncs no deu ser així. Això no fa res més que donar voltes.’ Sort que ens ho hem pres amb humor. Amb tant humor que la piragua anava girant i girant i nosaltres rient i rient. I girant i girant. I rient i rient.

Sense gairebé ni adonar-nos-en, la nostra tècnica ha millorat. ‘Si sembla que controlem la canoa i tot!’ Després de buscar noves maniobres i nous moviments per poder moure’ns al nostre gust, hem trobat la manera. Potser no gaire professional, però útil. Però quedarà entre el meu germà i jo. Entre el meu germà, jo, i el Tarn.

EN ROUTE POUR LE MIDI. Millau (III)

Dia 8. Avui, seguint els consells d’una antiga professora de literatura, he llegit Un corazón sencillo. Flaubert, de nou, m’ha fet sentir. Aprofitant que la reparació del cotxe sembla que va per llarg, he dedicat aquesta tarda a entrar al cor de Félicité. La destresa narrativa de l’escriptor francès li permet dibuixar la psique de la protagonista sense necessitat de descriure-la explícitament. Aquest relat curt realista i psicològic de Flaubert ens ensenya que la felicitat també pot trobar-se en les coses senzilles. Félicité és la incondicionalitat en persona. Viu entregada als altres sense esperar res a canvi. I això la fa feliç. Dóna amor. Amor a la seva mestressa. Als fills d’aquesta. Al fill d’una germana. A un vell al qual cuida. I, sobretot, a Lulú, el lloro (mort i un cop dissecat). El sacrifici de Félicité pels altres fa, d’aquesta història, una història fosca i certament trista.

Llegir Un corazón sencillo és adonar-se que voldries conèixer Félicité. Un personalitat com la seva és necessària a la vida de tothom. Algú que t’apreciï i que ho demostri. Algú que et valori i que ho demostri. Algú que t’estimi i que ho demostri. I m’agradaria remarcar això de demostrar perquè em sembla un punt importantíssim en les relacions interpersonals. Un amor com el de Félicité, però, ha de ser retornat (i demostrar-ho). Però això és precisament el que li manca a la protagonista de Flaubert. Les successives entregues d’amor no són mai, en cap cas, correspostes. Félicité sent. Entrega sentiments i s’emporta decepcions. El que més m’agrada d’ella és la capacitat que té de deixar-se emportar per la vida. No reflexiona ni madura les seves emocions. Només sent. I és que Félicité és perfecta (si fem cas a la definició que Flaubert fa de felicitat al Dictionnaire des idées reçues).

Els que hagueu llegit Madame Bovary de seguida us haureu adonat que Félicité és també un personatge de la novel·la més coneguda de Flaubert. En el món d’Emma, Félicité és una de les minyones dels Bovary. A Un corazón sencillo, de madame Aubain. Ho tinc decidit. La pròxima vegada que llegeixi Madame Bovary ho faré centrant-me especialment en la nova Félicité que avui he conegut. Dona soltera. De camp. Decebuda per un amor de joventut frustrat. Serventa espavilada. Amb un cor senzill, però enorme.

EN ROUTE POUR LE MIDI. Millau (II)

Dia 7. Avui és dia d’enyorances. Demà farà una setmana que vam començar aquest viatge i ja comencen a venir els enyors. Parlar amb les amigues per Internet no és el mateix. Les trobo a faltar, i molt. Sembla mentida com algú pot arribar a fer-se tan important. Diuen que els amics, a diferència de la família, els esculls. Jo no ho veig així del tot. Elles han arribat a la meva vida per casualitat i s’hi han quedat. I que no marxin, si us plau! No sé si serà l’edat o uns gens patidors de mena però el cas és que cada vegada em preocupa més no saber d’algú. Estarà bé? Com se sentirà? Li haurà passat res?

El dia d’avui també ha tingut un sentiment de ràbia (sobretot per part dels meus pares, tot s’ha de dir). Avui m’he pres el matí amb molta calma. Dormint. Suportant la calor com he pogut. Acabant El Gran Gatsby. Ordenant l’ordinador. Però quina ha estat la sorpresa quan han arribat els meus pares de fer una ferrata. ‘El cotxe, espatllat?!’, jo, preocupada. No entenc gens de mecànica, així que la meva explicació es reduirà a una llum taronja que s’ha encès en senyal d’alarma i ens ha indicat que el motor fallava. Tota la tarda hem estat esperant un tècnic francès que s’emportés el cotxe. Demà en tindrem més notícies (esperem).

Aquest vespre, mentre rentava els plats, he descobert que aquí, a França, no separen el paper del plàstic a l’hora de reciclar. Tot va al contenidor groc. Pura mandra? Un sistema de destriar més avançat? Facilitar el procés per guanyar nous recicladors? Una visió diferent d’entendre el reciclatge? Aquí el paper no és paper, sinó plàstic? Si més no, curiós. Molt curiós.

Com ahir a la nit, m’apropo fins al restaurant del càmping per anar a Internet. El primer intent... Connectada! Vaig escrivint aquesta entrada, mentre la resta de campistes posa atenció al convidat de la nit. Un cantant francès, amb una gran experiència a la vida, ens fa passar la velada entre Elton John, Eric Clapton, The Police, i algunes cançons de repertori propi. De cop, Internet falla. Pànic! Segon intent... Sense accés a la xarxa...

EN ROUTE POUR LE MIDI. Millau (I)

Dia 6. Deixem la Provença per anar a Llenguadoc. Un viatge que es podria haver fet perfectament en dues hores es converteix en més de cinc hores interminables. Cues i més cues. Quanta caravana! Bouchon, n’anomenen aquí. Sort de la bona música i de les frases fantàsticament travades de Fitzgerald.  Sempre fan passar millor l’estona. El post d’avui no serà gaire més llarg. Ara em trobo al restaurant del càmping de Millau. De fons, jazz i dos nens anglesos apassionats mirant el Sunderland AFC – Newcastle United FC. Guanyen els visitants. Em demanen l’hora. Queden menys de quinze minuts pel final del partit i el seu equip va perdent.

Repasso també la premsa d’avui. El País titula: “Miles de fieles aclaman al Papa en el acto más masivo de su visita”. Això em fa pensar en el tweet que vaig llegir l’altre dia. No recordo les paraules exactes però venia a dir que si Déu existeix, hauria de ser ara amb la gent de Somàlia i no a Madrid, amb el Papa i els seus seguidors. Chapeau! Canvio de notícia. ‘Super 8 es un subidón’, afirma el crític de cine Carlos Boyero. Haurem de veure-la, doncs. Vaig a l’Ara. Morts i més morts a Orient. Quina desgràcia. Més incidents nocturns a Lloret de Mar. Els Gallagher, als tribunals. I Mourinho s’hauria penedit dels incidents al Camp Nou.

Bé, s’ha acabat per avui. Bona nit.

(Marta, recupera't aviat!)